… vaig deixar caure els meus ossos per la Conca Dellà, tot acompanyat d'en Xavi Ros i en Jordi Palomar, després d’haver sortit des de Sabadell en una d’aquelles hores intempestives quan el Sol encara no ha sortit. Havíem d’arribar a Isona ben aviat per recollir en Rodri Gaete, que ens duria al jaciment d’Orcau. Jo participaria en la meva primera excavació paleontològica. Es tractava d’un jaciment del Cretaci superior amb restes dels darrers dinosaures. Un petit barranc, sense ni un pèl d'ombra, terra gris-blavosa, crec que margues, quatre ossos mal posats, però amb la sensació d'estar fent quelcom important. Ho havia estat somiant feia temps. No recordo quina època de l'any va ser, però en Rodri, que encara no era el director del Museu de la Conca Dellà, ens va anar a cercar alguna cosa per fer passar la set. Mentre repartia, comentava que tornava de visitar algun altre dels jaciments que aquell any s’estaven excavant per allí. Crec recordar que n’Àngel Galobart també corria per allí, juntament amb d’altres noms que en aquell moment no tenien cara. Aquest és el meu record de primer contacte amb fòssils acabats de sortir del forn i jo era la primera persona que els veia. Aquest és un primer cop molt especial.
Un d’aquells noms podia haver estat el d’en Bernat Vila, a qui temps després d’haver estat a Orcau, coneixeria als bancs davant del “bar de ciències” de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llavors tots dos fèiem la carrera de geologia, tot i que no érem de la mateixa promoció. Molts dels paleontòlegs amb els que ara mantinc contacte també cursaven geologia durant aquell any. Estem parlant de fa 10 anys, un amunt un avall. I és que no trobo cap fòssil guia (he perdut l’agenda).
(Alguns dels futurs paleontòlegs que vam participar a les excavacions d'Isona, fent feina de "laboratori" sota la tutel·la de l'home del paraigües, en Rodri Gaete. En Bernat a l'esquerra, d'esquenes amb un jersei blau. FOTO: Àngel Galobart)
Avui parlem amb en Bernat.
P: Hola Bernat, fa uns quants anys que ens coneixem; fa uns quants anys que excavem, tu un parell més que jo; i com aquell qui diu fa un parell de dies que després de moltes preguntes, has aconseguit doctorar-te. Així que la primera pregunta que et faig és: des de quan saps que vols ser doctor?
B: Hola Pep. Bé, en realitat jo em vaig matricular amb la intenció de treure’m el doctorat l’estiu de 2005 i des d’aleshores he estat treballant fort amb la tesi per aconseguir els resultats que m’havia proposat. La meva fal·lera per la paleontologia i més concretament pels dinosaures, però, neix molt abans, fa uns 18 o 20 anys, potser.
P: Què diries que cal per fer una tesi? Fora tòpics…
B: Treballar. Això és imprescindible, sense dubte. A diferència d’altres títols el doctorat requereix una dedicació gairebé exclusiva a la recerca. Això últim és la part tòpica, ho reconec, hehehe. Però el què he après fent la tesi doctoral és que és molt important tenir material fòssil (si és bo i complet, molt millor) a la teva disposició just quan comences la tesi. Que els teus directors de tesi et puguin dir: “Mira, aquí tens aquest material fòssil que és molt interessant, aquí et proposem unes línies de recerca, unes hipòtesis, consulta aquestes referències, vés a tal museu i engega l’estudi”. És a dir, hi ha molts investigadors que quan inicien el doctorat ja tenen el material fòssil amb el qual centraran la seva recerca en els següents quatre o cinc anys. Aleshores, consultant bibliografia i altres col·leccions i fent els estudis pertinents ja poden tirar milles. Però en altres casos, com ha estat el meu, cal cercar els fòssils per poder començar la tesi. Això es diu ràpid però no és tan fàcil. Implica un sobreesforç però també un aprenentage adicional previ o simultani a l’estudi dels propis fòssils. Tal com dic, en el meu cas, van haver de passar prop de tres anys abans de la tesi per obtenir alguns primers fòssils i continuar extraient-ne de nous per completar la recerca durant la tesi doctoral. Estic molt content d’haver-ho fet així.
Dues preguntes i no hem esmentat la teva tesi. Com si totes fossin iguals… Sabem que el títol és: “Los saurópodos del Cretácico superior del sur de Europa: diversidad, icnología y biología reproductiva”. El títol és, de per sí, prou explicatiu del que ens trobaríem en llegir-la, però estic segur que amaga sorpreses.
P: Ens fas cinc cèntims?
B: Bé, és cert que el títol resumeix prou bé de què va la tesi però més detalladament puc dir-te que en algunes parts de la memòria es poden conèixer dades inèdites sobre com els sauròpodes construïen les postes i quina forma tenien o quines són les successions d’ooespècies que es coneixen actualment al Cretaci superior del vessant sud del Pirineu. També he extret conclusions sobre les formes de sauròpodes que van existir en els darrers milions d’anys de la seva existència o inferències sobre el seu hàbitat i creixement a partir de les petjades fòssils. Ja ho veus, força variat en resultats, tots sobre un mateix grup.
P: Ara està de moda fer les tesis per articles. Creus que representa un avantatge o un desavantatge respecte aquelles tesis llaaaargues que es feien no fa tant?
B: És un avantatge o un inconvenient segons com t’ho miris. A nivell de currículum fer-ho per articles és un enorme avantatge, sense cap mena de dubte. És més, tal com està muntat el sistema de recerca científica internacional actualment si algú no treu publicacions durant la tesi està totalment condemnat a no aconseguir beques després de llegar la tesi. És a dir, condemnat a no poder continuar fent recerca, malgrat que la seva tesi doctoral sigui esplèndida. Així doncs en aquest aspecte, és un avantatge , jo diria...imprescindible! Cal dir que les tesis clàssiques monogràfiques són molt útils per introduir als investigadors nous en el tema però a efectes de valorar, per exemple, la capacitat de síntesi del doctorand o l’experiència adquirida en un camp molt determinat de la seva recerca, probablement les tesis fetes amb recull d’articles permeten valorar amb més detall aquests aspectes.
P: Segurament has hagut d’estudiar molt de material, però quin destacaries? Per què?
B: És certament interessant el material fòssil dels ossos dels sauròpodes. Ho és perquè és molt divers, els fèmurs (els elements que han estat objecte d’estudi) presenten unes morfologies molt diverses, essent d’altra banda un os molt diagnòstic. Personalment però, estic molt orgullós i m’agrada destacar el material i els resultats obtinguts amb el material d’ous i postes de Coll de Nargó. He pogut estudiar amb molt detall la tafonomia d’una de les postes d’ous més grosses d’Europa (amb fins a 28 ous!) i a més, n’he pogut extreure unes conclusions molt interessants. És un capítol de la memòria que recomanaria per sobre dels altres.
P: I de tots els jaciments implicats, quin trobes més interessant? És també el teu favorit?
B: Per raons personals, Fumanya. Allà hi vaig començar la meva recerca i hi tinc molts records, tant en temes de recerca (excavacions, prospeccions inicials, etc) com personals (amistats i bones coneixences al Berguedà). A més, paleontològicament parlant probablement és el jaciment més interessant de tots els que he estudiat a la tesi. I ho és per la seva gran abundància d’icnites fòssils de dinosaure i la gran quantitat de dades que se’n poden extreure. D’altra banda, els mètodes de la recerca feta allà des de l’any 2002 fins ara han variat força i tot plegat encara hi ha afegit més interès històric i patrimonial.
P: Un consell per als futurs paleontòlegs?
B: Que treballin amb passió i ganes de saber per saber, i que això implica una lluita constant contra el pragmatisme i l’estadística del sistema de recerca que impera actualment. Avui en dia per fer paleontologia, cal agafar la idea romàntica de la recerca dels fòssils però tenir molt en compte la brutal exigència que suposa publicar articles per fer un bon currículum en un temps molt breu.
Bé, després d’aquest breu interrogatori em queda donar-te les gràcies i desitjar-te molts triomfs en endavant.
B: De res, Pep.
Entrades
